La segona edició del festival itinerant d'estiu organitzat per Sinnamon, el Summercase, es presumia més calmada que la anterior, sobretot tenint en compte la organització del cartell. Però quan algú vol vore el 85 % dels grups que hi ha al cartell es convertix, de nou, en una tarea complicada.
Aquesta volta, El contestador de Brian es va desplaçar fins a Madrid a vore com tenien organitzat el tinglao en Boadilla del Monte, i no per comparar amb el recinte del Fórum, sino pel nostre esperit aventurer.
Divendres 13
La primera cosa que varem notar va ser l'intens calor que es respirava al poble Madrileny; pero, i ben pensat, hi havia fonts per a refrescar-se, que també s'utilitzàven per replenar botelletes d'aigua. Des de primera hora, el públic s'entregava als grups que anaven pujant a l'escenari. El primer concert amb una quantitat de gent prou significativa va ser el de Sunday Drivers (a les 19.15 en la terminal O). Vingueren a presentar el seu nou treball, “Tiny Telephone”, però caigueren temes dels seus dos anteriors treballs. Com no podia ser d'altra manera, entre les més corejades, “Love, our Love” i “On my mind”.
A la terminal E s'esperava el concert de Badly Drawn Boy, i l'artista nascut al Regne Unit venia, gorra en cap i xaqueta (i de ben segur molta calor) a presentar nou treball. El concert va ser molt intimista, tocant temes inclús de la banda sonora de “About a Boy”. Arribat a un punt va decidir baixar a un bafle a jugar amb un cigarret, cosa que va emocionar al públic. El tema que més cal resenyar, “The way things use to be”, i la més esperada (que no va arribar) “Dissillusion”.
Acabat l'anglés, li tocava el torn a James, que amb el seu ball rollo culebra i tocant “Sit Down” de les primeres, es va ficar al públic a la butxaca; màgic, entranyable i molt especial, amb un tema nou inclós. En eixe moment s'enterem que Mika ha cancel.lat el concert, cosa que ens dona un poquet de pena, perquè teniem ganes d'escoltar qué era capaç d'oferir-nos en directe. Bo, no tot van a ser bones noticies.
Just abans de passar pel concert de Dj Shadow , tenim temps de vore 10 minuts dels Dragonette, una de les propostes de pop que, si be no aporten massa, fan disfrutar. Ens donà temps a escoltar “competition” i “Take it like a man”; impresionants. Ara el torn d'un dels Dj's més reconeguts del panorama actual, DJ Shadow. Evidentment, no es pot dir res de la manera de punxar i mesclar d'aquest home, però no em va agradar gens les parades entre cançó i cançó per a ser aplaudit. Tocà alguns temes antics realment memomrables com “Organ Donor”, peró no va salvar una xicoteta desilusió de la manera de fer d'aquest gran Dj.
Era moment de vore un dels grups, que encara i no ser gran cap de cartell, interesava vore; estem parlant de The Twang. Molt energétic, i amb un cantant una miqueta confós (duia un barret Mexicà), desgranaren bona part del seu disc de debut “Love it when I feel like this”. Especialment bons sonàren “Either Way” i “Loosely Dancing”. Amb ganes d'agradar, i ho conseguiren.
De Camí a vore Air, parada obligatória varen ser els Jesus & Mary Chain; sonàven una miqueta pobres, però tocàren gran part dels seus temazos com per exemple “Just Like honey” o “Head on”. Ara tocava vore un dels més esperats de la nit, els francesos Air. Sobris com sempre, però amb un espectacular so, ens deleitaren en temes del seu nou treball, “Pocket Symphony”, aixina com dels anteriors. Com a curiositat, el tema principal de les verges suicides, i per acabar, “Kelly Watch the Stars”, “Sexy Boy” i “La Femme D'Argent”; com per a no quedar-se en ganes de més !
Tenia una miqueta de por de vore a Kaiser Chiefs, perquè sabia que eren capaços del millor i del pijor; en aquest cas, i sincerament, em deixàren totalment indiferent; hi hagueren temazos com “Na na na na naa” i “Ruby”, i algunes prescinibles com “Modern Way”. Això si, començàren pletórics amb “Everyday I Love you less and less”.
I d'ahí no tinguerem temps només que per anar a vore als Chemical Brothers, probablement la millor actuació del dia (si més no de tot el festival). Va ser una experiència realment increible, tant musical com visualment. “Galvanize” sonà la primera, i no paràren de sonar temazo tras temazo (“Hey Boy Hey Girl”, “Star Guitar” , “Out of control”…). I per a rematar, dos bisos en els que la gent no podia ni alenar. Realment sensacional.
I ja de cami a casa, i com a colofó, un parell d'horetes en arribar, tot gràcies a que no hi havia prou transport públic per a tot el món que volia anar-se'n.
Disabte 14
El primer grup que tocava a la Terminal O, els Editors, tingueren 35 minuts per demostrar del que eren capaços. Ens deleitaren en temes tant del primer com del segon treball, i especialment bé sonàren “An End Has a Start” i “Munich”, molt corejada.
En aquest moment començava una horeta d'estrés (que no està malament, tenint en compte que aixina va ser tota la edició pasada) amb The View, del que sols varem poder vore 20 minuts, i amb Phoenix, una altra espectacular actuació. Dels primers només varem poder escoltar tres temes, a destacar “Wasted Little Dj's”. Uns xavals de 18 anys que pareixia que duien tota la vida damunt d'un escenari; totalment recomanables. I arribà el torn d'una altra de les més esperades actuacions. Els francesos, amb el seu cantant Thomas Mars convertir en un showman (inclus es va pasar tota una cançó tirat a terra) varen fer una excelent selecció del seu repertori, del que tocàren sobretot temes del seu darrer treball, “It's never been like that”. Obriren en “Napoleon Says” i després en “Long Distance Call”. Increible. D'ahí pasaren a tocar un tema del seu primer treball, “Run run run” i una de les millors “Consolation Prizes”. A Destacar, “Funky Square Dance” i “Rally”. Tot un espectacle.
Si d'espectacle parlem, no podiem fallar als Flaming Lips, que començàren amb el seu cantant, Wayne Coyne passejant damunt del públic en una bombolla gegant. A partir d'ahí, Pares Noel, Extraterrestres i una bona dosi de confetti. Insuperable espectacle visual. Llàstima que la veu no estiguera a la altura de temes tan increibles com “Race for the Prize”, “Free Radicals” o la increible “Do You Realize”, en la que acabàren el concert.
Sense la actuació de Mika, esperàrem als Arcade Fire un poquet; no sense abans pasar a vore que feien Astrud (per fi un grup que canta en castellà!). Com sempre, Genís amb les seues sabates de tacó, que més que tocar el baix feia equilibrisme. Sonàren temes del seu nou treball, “Tu no existes”, i dels clàssics que ens va donar temps a escoltar, “Esto debería acabarse aquí” i “Todo nos parece una mierda”. Ara el torn dels canadencs. Amb un só impecable, i una escenografia que només es podia intuir (va ser el concert més plé de la nit), sonàren temes dels seus dos treballs. A Destacar, “Black Mirror”, “Neighbourhood 2” o la increible “Rebellion”. Impresoinants i milimétrics.
Una altra actuació que vaig esperar a primera fila mes de 30 minuts abans, va ser la dels Bloc Party. Tal volta per l'espectativa que m'havia creat, tal volta perqué l'escenografia deixava prou que desitjar, vaig acabar tenint la sensació de que al concert li va faltar algo; No obstant, el só va ser molt bó, i la selecció de temes prou acertada. Temes com “Positive Tension”, en el que van obir, em ficaren els pels de punta. Més tard arribaren “Blue Light”, “Hunting for Witches”, “Pioneers” o “Like Eating Glass”; un concert que em va tocar la fibra sensible, sobretot quan tancàren amb “Helicopter”.
I ja per acabar, ens tocava Scissor Sisters que, i tot s'ha de dir, no vaig poder aguantar fins el final (ja sebau que l'edat no perdona). Sincerament, crec que si no vaig aguantar va ser perqué el concert no animava tant com s'esperava d'ells. No se ben bé si per l'hora o pel propi cansanci.
I per a fer uno d'estos resums que sempre s'han de fer, hi ha que dir que l'edició d'enguany del Summercase va congregar el doble d'asistents que l'any passat, es a dir, 109.000 persones; que han corregit el problema del solapament dels caps de carell, i que a Madrid fa més calor que a Barcelona, encara que el ambient és més festiu.
