Al Programa de hui es va a parlar dels concerts que venen aquesta semana; a més, repasarem els nous discos de grups com The Raveonettes, Band of Horses, Shout out Louds o Stereophonics:
1. Bloc Party - Song for Clay (del disc "A Weekend in the city", 2007)
2. Spoon - You got yr. cherry bomb (del disc "Ga ga ga ga", 2007)
3. Josh Rouse - Hollywood Bassplayer (del disc "Country mouse, city house", 2007)
4. Led Zeppelin - Whole lotta love (del disc "II", 1969)
5. Stereophonics - Bank Holiday monday (del disc "Pull The pin", 2007)
6. The Raveonettes - You want the candy (del disc "Lust lust lust", 2007)
7. Shout out Louds - Normandine (del disc "Our ill wills", 2007)
8. Band of horses - Ode to LRC (del disc "Cease to begin", 2007)
9. Los Campesinos! - You me dancing (del EP "Sticking fingers into sockets", 2007)
PROGRAMA:
20/11/07
13/11/07
Set List 13-11-07
Al Contestador de hui parlarem dels concerts que venen de manera inmediata (Super Furry Animals i Editors), i de nous discos, com el de Jimmy Eat World o Hard-Fi. També estrenarem una nova secció de clàssics, amb Neil Young i Jeff Buckley:
1. Wilco - Side with the seeds (del disc "Sky Blue Sky", 2007)
2. Ratatat - Loud Pipes (del disc "Classics", 2007)
3. Editors - Smokers outside the hospitals (del disc "An end has a Start", 2007)
4. Neil Young - Only love can breake your heart (del disc "After the gold Rush", 1970)
5. Jeff Buckley - Mojo Pin (del disc "Grace", 1994)
6. Weezer - The Good Life (del disc "Pinkerton", 1996)
7. Supergrass - Tales of endurance (parts 4,5 &6) (del disc "Roadu to Rouen", 2005)
8. Jimmy eat world - Firefight (del disc "Chase this light", 2007)
9. Hard-Fi - I shall overcome (del disc "Once upon a time in the west", 2007)
Programa:
1. Wilco - Side with the seeds (del disc "Sky Blue Sky", 2007)
2. Ratatat - Loud Pipes (del disc "Classics", 2007)
3. Editors - Smokers outside the hospitals (del disc "An end has a Start", 2007)
4. Neil Young - Only love can breake your heart (del disc "After the gold Rush", 1970)
5. Jeff Buckley - Mojo Pin (del disc "Grace", 1994)
6. Weezer - The Good Life (del disc "Pinkerton", 1996)
7. Supergrass - Tales of endurance (parts 4,5 &6) (del disc "Roadu to Rouen", 2005)
8. Jimmy eat world - Firefight (del disc "Chase this light", 2007)
9. Hard-Fi - I shall overcome (del disc "Once upon a time in the west", 2007)
Programa:
6/11/07
Set List 06-11-07
Al contestador de hui s'han repasat els nous discos de l'estiu, tals com el de Travis, Ash, Foo Fighters o Radiohead, comparant-los amb els anteriors:
1. Travis - Happy to hang around (del disc "12 Memories", 2003)
2. Travis - Big Chair (del disc "The boy with no name", 2007)
3. Ash - Clones (del disc "Meltdown", 2004)
4. Ash - Ritual (del disc "Twilight of the innocents", 2007)
5. Josh Rouse - Nice to fit in (del disc "Country mouse, city house", 2007)
6. Foo Fighters - Free me (del disc "In your honor", 2005)
7. Foo Fighters - The Pretender (del disc "Echoes, silence, patience and grace", 2007)
8. Facto delafé y las flores azules - Muertos (del disc "La luz de la mañana", 2007)
9. Radiohead - 2+2=5 (del disc "Hail to the thief", 2003)
10. Radiohead - Bodysnatchers (del disc "In rainbows", 2007)
Programa:
1. Travis - Happy to hang around (del disc "12 Memories", 2003)
2. Travis - Big Chair (del disc "The boy with no name", 2007)
3. Ash - Clones (del disc "Meltdown", 2004)
4. Ash - Ritual (del disc "Twilight of the innocents", 2007)
5. Josh Rouse - Nice to fit in (del disc "Country mouse, city house", 2007)
6. Foo Fighters - Free me (del disc "In your honor", 2005)
7. Foo Fighters - The Pretender (del disc "Echoes, silence, patience and grace", 2007)
8. Facto delafé y las flores azules - Muertos (del disc "La luz de la mañana", 2007)
9. Radiohead - 2+2=5 (del disc "Hail to the thief", 2003)
10. Radiohead - Bodysnatchers (del disc "In rainbows", 2007)
Programa:
16/10/07
Set List 16-10-07
El segon Contestador de la temporada anava carregadet de concerts i festivals quetindrem próximament, com el Wintercase, el Greenspace, el Rockdelux Weekend o la Setmana de benvinguda de la Universitat de València:
1. Wedding Present - Always the quiet one (del disc "Take Fountain", 2005)
2. Ciudadano - La ciudad ausente (del disc "Libros de viajes", 2007)
3. Paul Weller - Dust and Rocks (del disc "Helliocentric", 2000)
4. Spiritualized - Lord let it rain on me (del disc "Amazing Grace", 2003)
5. Super Furry Animals - Carbon Dating (del disc "Hey Venus", 2007)
6. Editors - An end has a Start (del disc "An end has a Start", 2007)
7. Spoon - Rythm & Soul (del disc "Ga ga ga ga", 2007)
8. Electric 6 - Pulling the plug in the party (del disc "Switzerland", 2006)
Programa:
1. Wedding Present - Always the quiet one (del disc "Take Fountain", 2005)
2. Ciudadano - La ciudad ausente (del disc "Libros de viajes", 2007)
3. Paul Weller - Dust and Rocks (del disc "Helliocentric", 2000)
4. Spiritualized - Lord let it rain on me (del disc "Amazing Grace", 2003)
5. Super Furry Animals - Carbon Dating (del disc "Hey Venus", 2007)
6. Editors - An end has a Start (del disc "An end has a Start", 2007)
7. Spoon - Rythm & Soul (del disc "Ga ga ga ga", 2007)
8. Electric 6 - Pulling the plug in the party (del disc "Switzerland", 2006)
Programa:
14/10/07
Crònica Festa Presentació Wintercase-07
A Madrid ens estan començant a acostumar als horaris europeus de concerts... a les 20h començava la Festa de presentació del Wintercase 2007, que de mans de Sinnamon Promotions, convidava a Mishima, Spiritualized Acoustic Mainlines i a Soulsavers amb Mark Lanegan.
El passat 12 d'Octubre, la sala Joy a Madrid albergava un dels concerts de la gira de presentació d'este festival d'hivern... El català Mishima, a la guitarra, obria l'escenari d'esta sala, que a mode de teatre, tenia un encant especial. Mishima venia acompanyat d'un guitarra, i repassà temes antics i del seu "Set tota la vida", íntegrament en català, i recetment publicat per Sinnamon Records. La Joy s'anava omplint de gent acompanyant les melodies indie-pop de Mishima, un concert curt però que clarament els va servir com a promoció de grup.
A continuació, i obeint el lletrer de la pantalla gegant que demanava "silenci", i òbviament amb un silenci abrumador, començà a eixir a l'escenari el quartet de corda , instruments al muscle, que formen part de l'espectacle que l'ex-Spacement 3, porta a escena des de fa ja algun temps. Spiritualized Acoustic Mainlines repassa els temes de la banda anglesa des d'una perspectiva diferent, amb un toc clàssic (combinació del quartet de corda i del teclat Rhodes amb so tant característic), i amb un toc gospel (a càrrec de les coristes, que feren explotar el públic amb aplaudiments en "Oh happy Day").
Les coristes, el quartet de corda, el teclat, a la harmònica en alguns temes, i Jason Pierce a la guitarra, tots vestits de negre, acompanyats d'unes llums de colors que viatjaven per tota la sala, cap als palcs, cap a l'escenari... Tot dins d'eixa atmosfera que tant bé saben crear.
Un públic extremadament respectuós amb el talant relaxat i detallista del concert, un so de somni, amb temes com "Lord, Let it rain on me", "Cool Waves" o "Ladies and Gentlemen we are floating in the space"...
Spiritualized estigueren més d'una hora tocant.. és el típic concert del que acabes satisfet i desitjant comprar-te els discos que no tens del grup... i que tens el record friki de les ulleres de sol típiques en Jason Pierce i de les seues sabates, lluentes de color platejat, contrast immens amb la foscor de l'espectacle..
Tancaven cartell Soulsavers, amb el seua mescla potentíssima de soul, post-rock/electrònica, i amb la impressionant veu de Mark Lanegan, que a més d'u deixà amb la boca oberta. El cantant de Washington, conegut com a solista i també com a col·laborador en bandes com Queens of the stone age o membre fundador dels Screaming Trees, aportà la seua major de les virtuts a una nit redona, preàmbul del que ens espera al mes de Novembre al festival Wintercase 2007.
Crònica: Mireia Romaguera
El passat 12 d'Octubre, la sala Joy a Madrid albergava un dels concerts de la gira de presentació d'este festival d'hivern... El català Mishima, a la guitarra, obria l'escenari d'esta sala, que a mode de teatre, tenia un encant especial. Mishima venia acompanyat d'un guitarra, i repassà temes antics i del seu "Set tota la vida", íntegrament en català, i recetment publicat per Sinnamon Records. La Joy s'anava omplint de gent acompanyant les melodies indie-pop de Mishima, un concert curt però que clarament els va servir com a promoció de grup.
A continuació, i obeint el lletrer de la pantalla gegant que demanava "silenci", i òbviament amb un silenci abrumador, començà a eixir a l'escenari el quartet de corda , instruments al muscle, que formen part de l'espectacle que l'ex-Spacement 3, porta a escena des de fa ja algun temps. Spiritualized Acoustic Mainlines repassa els temes de la banda anglesa des d'una perspectiva diferent, amb un toc clàssic (combinació del quartet de corda i del teclat Rhodes amb so tant característic), i amb un toc gospel (a càrrec de les coristes, que feren explotar el públic amb aplaudiments en "Oh happy Day").
Les coristes, el quartet de corda, el teclat, a la harmònica en alguns temes, i Jason Pierce a la guitarra, tots vestits de negre, acompanyats d'unes llums de colors que viatjaven per tota la sala, cap als palcs, cap a l'escenari... Tot dins d'eixa atmosfera que tant bé saben crear.
Un públic extremadament respectuós amb el talant relaxat i detallista del concert, un so de somni, amb temes com "Lord, Let it rain on me", "Cool Waves" o "Ladies and Gentlemen we are floating in the space"...
Spiritualized estigueren més d'una hora tocant.. és el típic concert del que acabes satisfet i desitjant comprar-te els discos que no tens del grup... i que tens el record friki de les ulleres de sol típiques en Jason Pierce i de les seues sabates, lluentes de color platejat, contrast immens amb la foscor de l'espectacle..
Tancaven cartell Soulsavers, amb el seua mescla potentíssima de soul, post-rock/electrònica, i amb la impressionant veu de Mark Lanegan, que a més d'u deixà amb la boca oberta. El cantant de Washington, conegut com a solista i també com a col·laborador en bandes com Queens of the stone age o membre fundador dels Screaming Trees, aportà la seua major de les virtuts a una nit redona, preàmbul del que ens espera al mes de Novembre al festival Wintercase 2007.
Crònica: Mireia Romaguera
3/10/07
Primer programa de la temporada (2 Octubre)
Al primer programa de la temporada tinguerem un parell de convidats molt especials: la nova corresponsal a Madrid, Mireia, i el guitarrista de Love of Lesbian Juli Saldarriaga, en el que parlàrem del passat concert a València. També ferem un repas als festivals mes destacats d'aquest estiu.
1. Manta Ray - Don't push me (del disc "Torres de electricidad", 2007)
2. Massive Attack - Angel (del disc "Mezzanine", 1998)
3. Love of Lesbian- Noches reversibles (del disc "cuentos chinos para niños del Japón", 2007)
4. Love of Lesbian- Shiwa (del disc "cuentos chinos para niños del Japón", 2007)
5. Albert Hammond Jr. - Bright young thing (del disc "Yours to keep", 2006)
6. Phoenix - Rally (del disc "It's never been like that", 2006)
7. Aterciopelados - El álbum (del disc "Gozo poderoso", 2001)
Programa:
1. Manta Ray - Don't push me (del disc "Torres de electricidad", 2007)
2. Massive Attack - Angel (del disc "Mezzanine", 1998)
3. Love of Lesbian- Noches reversibles (del disc "cuentos chinos para niños del Japón", 2007)
4. Love of Lesbian- Shiwa (del disc "cuentos chinos para niños del Japón", 2007)
5. Albert Hammond Jr. - Bright young thing (del disc "Yours to keep", 2006)
6. Phoenix - Rally (del disc "It's never been like that", 2006)
7. Aterciopelados - El álbum (del disc "Gozo poderoso", 2001)
Programa:
1/10/07
Crònica "1r aniversari El Lorito"
La revista musical "El Lorito" celebrava el seu primer aniversari amb un cartell de nivell, els asturians Manta Ray i el cantautor de Texas Micah P. Hinson.El passat dissabte 29 de Setembre la Sala Heineken de Madrid, al voltant de les 20.30h, i amb un recinte ple, Manta Ray eixiren a l'escenari a repassar bàsicament temes del seu darrer "Torres de electricidad". Xabel, Nacho, José Luis i Frank aliniats a primera fila de l'escenari carregats de tensió i distorsió repassaren temes com "don't push me", amb una introducció on els 4 asturians feien efectes rítmics amb la veu, "mi dios mentira", dedicada als asturians afincats en Madrid i als madrilenys afincats en Astúries...
Tingueren alguns problemes tècnics puntuals en el teclat de Frank, i tocaren un tema nou en el què Frank i Xabel s'intercanviaren els instruments i la veu de José Luis recordava a les melodies més antigues de Manta Ray.
Un concert molt intens que donà pas al nord-americà Micah P. Hinson, que durant hora i mitja, acompanyat de la seua guitarra i del seu germà a la bateria mantenia a l'audiència ben desperta i gaudint del festival.
Micah no parà de bromejar durant tot el concert, es queixava del seu poble a Texas, duia una foto de la seua família (dona i 2 gosos) pegada en la guitarra, deia que no tenia pressupost per a dur una banda, i no parava de fumar. Repassava temes de la seua discografia i fins i tot presentava temes nous, alguns ja gravats i altres encara com a idees inicials, com bé ell comentava. Vestit bàsicament de texà, amb els jeans i una gorreta, comunicava moltíssim amb el públic, el feia riure i sobretot gaudir des de les melodies més suaus als crits més esgarrifadors.
En fi, un horari poc habitual, amb un festival on a les 23.30h ja estava tot venut, però amb una intensitat envejable. Enhorabona a "El lorito", esperem amb impaciència el segon aniversari.
Crònica: Mireia Romaguera
30/9/07
Love of Lesbian a la Sala Wah Wah (28 de Setembre)
Divendres passat 28 La sala Wah Wah es preparava per a altre concert inoblidable, aquesta vegada a càrrec del grup català Love of Lesbian; amb el retard de rigor, i com no, amb la sala plena, van vindre a presentar el seu últim disc, “Cuentos Chinos para niños del Japón”. Van començar amb “Universos Infinitos”, i la màgia no va desaparèixer fins al final. Van tocar cançons tant d'aquest últim com del seu anterior treball, “Maniobras de escapismo; entre els temes més memorables, “Niña imantada”, “Maniobras de escapismo”, “Carta a todas tus catástrofes”, “Mi primera combustión” o “Historia de una H que no queria ser muda”. Van acabar la seua primera intervenció amb “Los niños del mañana”, però no podiem deixar que s'anaren sense un inceíble bis, en el qual van eixir disfressats de la manera més divertida i extravagant imaginable.
En aquest moment va vindre la versió lúdica del grup, amb els inoblidables “Marlene, la vecina del ártico”, “Houston tenemos un problema” o la versió en Català de “Shiwa”, en la qual un condó gegant amb ulleres tocava la trompeta.En resum, un concert fantàstic, amb unes cançons que ja de per si mateix tenen molta càrrega emocional, i excel·lentment defensades en directe.
Crónica i fotos : Ivan Navarro
16/9/07
Crònica Dance Weekend (Madrid) 14/09/2007
La nova aposta de Sinnamon Promotions amb este doble festival a Madrid i Barcelona, i l'electrònica entre mans, aglutinà a moltíssima gent a l'Auditori Juan Carlos I de Madrid el passat 14 de Setembre de 2007.
El recinte, un tant atípic, fou un auditori gegant a l'aire lliure, on la gent es distrubuïa per a ballar tant al cercle central com per les grades des d'on es podien vore els concerts amb molta més comoditat. El recinte a les 20h de la vesprada ja estava pleníssim i la gent ja ballava a primera fila, evidentment era d'esperar per tractar-se d'un festival purament electrònic... Les barres, banys i màquines de tabac, darrere del tot, darrere les grades, una barra circular gegant que recorria tot el recinte...
L'escenari estava muntat de manera que els DJs punxaven davant a l'alçada del "foso", i des de primera hora (el cartell s'obria a les 17h) els DJs anaren succeïnt-se amb el públic cada vegada més animat..., fins i tot la pluja, que aparegué esporàdicament, no va impedir que al Weekend Dance anara pujant la temperatura. L'escenari en sí albergà les actuacions de Digitalism Live (amb qui començà a entrar un poc el rock en la nit), Soulwax nite versions Live (amb unes bases d'electrònica fetes amb la pròpia bateria elèctrica, i uns tocs als samplers clàssics) i Massive Attack, que amb mitja hora de retard omplia l'escenari amb sons contundents i aptes per a l'evassió.
La pregunta del milió era com quadrava en el cartell la banda de Bristol en un context de festa-de-ball devastadora... A les 00.30 Massive Attack eixien a l'escenari, dos bateries, guitarra, baix, teclat i les veus de Robert del Naja i Grant Marshall, amb les típiques col·laboracions en temes com "Angel" (on el públic, al més pur estil de concert de Brit Pop, corejava la lletra), o en "Tear Drop". Un concert d'una hora on repassaren bàsicament temes dels seus darrers treballs, "Mezzanine" i "100th Window", temes que sonaren potentíssims, acompanyats de projeccions, i que crearen una atmosfera increiblement atrapadora... Uns greus que sonaven potentíssims, grans temes que te feien sentir la música , voler tancar els ulls i deixar-te dur... El resultat de tot açò és que el públic, malgrat estar en un ritme frenètic de ball durant tota la vesprada nit, va saber baixar un poc i canviar el xip per a este concert en el que a la primera nota de cada tema ja s'escoltaven crits del públic que reconeixia la cançó. D'aquesta manera, un dels grups altament esperats al festival va complir al 100%, amb Robert i Grant agraïnt moltíssim al públic el seu suport i presentant a les diferents veus que eixien a col·laborar...A les 2 .30 de la matinada era el torn de Faithless, passant de l'electrònica més potent, en temes tan corejats com "God is a DJ", a temes més chill out i amb ritmes tribals. Altre concert digne de ser destacat, amb un públic totalment volcat... Des de la barra, al final de les grades, es podia vore fàcilment com la multitud gaudia, totes les grades de peu, tot el mon amb els braços en alt...
Els 2ManyDJ's ho tenien fàcil, el públic venia animadíssim... eixiren a l'escenari a les 3.30, hora i mitja amb estos artistes del vinil, als quals seguiria Sven Väth i a les 6.30 Carl Craig... Tota una nit d'electrònica concentrada, la primera edició del Weekend Dance, que així com s'ha consolidat el Wintercase o el Summercase, esperem entre a formar part de la nostra agenda anual de festivals.
2/8/07
Cronica Summercase 07 Boadilla del Monte (Madrid)
La segona edició del festival itinerant d'estiu organitzat per Sinnamon, el Summercase, es presumia més calmada que la anterior, sobretot tenint en compte la organització del cartell. Però quan algú vol vore el 85 % dels grups que hi ha al cartell es convertix, de nou, en una tarea complicada.
Aquesta volta, El contestador de Brian es va desplaçar fins a Madrid a vore com tenien organitzat el tinglao en Boadilla del Monte, i no per comparar amb el recinte del Fórum, sino pel nostre esperit aventurer.
Divendres 13
La primera cosa que varem notar va ser l'intens calor que es respirava al poble Madrileny; pero, i ben pensat, hi havia fonts per a refrescar-se, que també s'utilitzàven per replenar botelletes d'aigua. Des de primera hora, el públic s'entregava als grups que anaven pujant a l'escenari. El primer concert amb una quantitat de gent prou significativa va ser el de Sunday Drivers (a les 19.15 en la terminal O). Vingueren a presentar el seu nou treball, “Tiny Telephone”, però caigueren temes dels seus dos anteriors treballs. Com no podia ser d'altra manera, entre les més corejades, “Love, our Love” i “On my mind”.
A la terminal E s'esperava el concert de Badly Drawn Boy, i l'artista nascut al Regne Unit venia, gorra en cap i xaqueta (i de ben segur molta calor) a presentar nou treball. El concert va ser molt intimista, tocant temes inclús de la banda sonora de “About a Boy”. Arribat a un punt va decidir baixar a un bafle a jugar amb un cigarret, cosa que va emocionar al públic. El tema que més cal resenyar, “The way things use to be”, i la més esperada (que no va arribar) “Dissillusion”.
Acabat l'anglés, li tocava el torn a James, que amb el seu ball rollo culebra i tocant “Sit Down” de les primeres, es va ficar al públic a la butxaca; màgic, entranyable i molt especial, amb un tema nou inclós. En eixe moment s'enterem que Mika ha cancel.lat el concert, cosa que ens dona un poquet de pena, perquè teniem ganes d'escoltar qué era capaç d'oferir-nos en directe. Bo, no tot van a ser bones noticies.
Just abans de passar pel concert de Dj Shadow , tenim temps de vore 10 minuts dels Dragonette, una de les propostes de pop que, si be no aporten massa, fan disfrutar. Ens donà temps a escoltar “competition” i “Take it like a man”; impresionants. Ara el torn d'un dels Dj's més reconeguts del panorama actual, DJ Shadow. Evidentment, no es pot dir res de la manera de punxar i mesclar d'aquest home, però no em va agradar gens les parades entre cançó i cançó per a ser aplaudit. Tocà alguns temes antics realment memomrables com “Organ Donor”, peró no va salvar una xicoteta desilusió de la manera de fer d'aquest gran Dj.
Era moment de vore un dels grups, que encara i no ser gran cap de cartell, interesava vore; estem parlant de The Twang. Molt energétic, i amb un cantant una miqueta confós (duia un barret Mexicà), desgranaren bona part del seu disc de debut “Love it when I feel like this”. Especialment bons sonàren “Either Way” i “Loosely Dancing”. Amb ganes d'agradar, i ho conseguiren.
De Camí a vore Air, parada obligatória varen ser els Jesus & Mary Chain; sonàven una miqueta pobres, però tocàren gran part dels seus temazos com per exemple “Just Like honey” o “Head on”. Ara tocava vore un dels més esperats de la nit, els francesos Air. Sobris com sempre, però amb un espectacular so, ens deleitaren en temes del seu nou treball, “Pocket Symphony”, aixina com dels anteriors. Com a curiositat, el tema principal de les verges suicides, i per acabar, “Kelly Watch the Stars”, “Sexy Boy” i “La Femme D'Argent”; com per a no quedar-se en ganes de més !
Tenia una miqueta de por de vore a Kaiser Chiefs, perquè sabia que eren capaços del millor i del pijor; en aquest cas, i sincerament, em deixàren totalment indiferent; hi hagueren temazos com “Na na na na naa” i “Ruby”, i algunes prescinibles com “Modern Way”. Això si, començàren pletórics amb “Everyday I Love you less and less”.
I d'ahí no tinguerem temps només que per anar a vore als Chemical Brothers, probablement la millor actuació del dia (si més no de tot el festival). Va ser una experiència realment increible, tant musical com visualment. “Galvanize” sonà la primera, i no paràren de sonar temazo tras temazo (“Hey Boy Hey Girl”, “Star Guitar” , “Out of control”…). I per a rematar, dos bisos en els que la gent no podia ni alenar. Realment sensacional.
I ja de cami a casa, i com a colofó, un parell d'horetes en arribar, tot gràcies a que no hi havia prou transport públic per a tot el món que volia anar-se'n.
Disabte 14
El primer grup que tocava a la Terminal O, els Editors, tingueren 35 minuts per demostrar del que eren capaços. Ens deleitaren en temes tant del primer com del segon treball, i especialment bé sonàren “An End Has a Start” i “Munich”, molt corejada.
En aquest moment començava una horeta d'estrés (que no està malament, tenint en compte que aixina va ser tota la edició pasada) amb The View, del que sols varem poder vore 20 minuts, i amb Phoenix, una altra espectacular actuació. Dels primers només varem poder escoltar tres temes, a destacar “Wasted Little Dj's”. Uns xavals de 18 anys que pareixia que duien tota la vida damunt d'un escenari; totalment recomanables. I arribà el torn d'una altra de les més esperades actuacions. Els francesos, amb el seu cantant Thomas Mars convertir en un showman (inclus es va pasar tota una cançó tirat a terra) varen fer una excelent selecció del seu repertori, del que tocàren sobretot temes del seu darrer treball, “It's never been like that”. Obriren en “Napoleon Says” i després en “Long Distance Call”. Increible. D'ahí pasaren a tocar un tema del seu primer treball, “Run run run” i una de les millors “Consolation Prizes”. A Destacar, “Funky Square Dance” i “Rally”. Tot un espectacle.
Si d'espectacle parlem, no podiem fallar als Flaming Lips, que començàren amb el seu cantant, Wayne Coyne passejant damunt del públic en una bombolla gegant. A partir d'ahí, Pares Noel, Extraterrestres i una bona dosi de confetti. Insuperable espectacle visual. Llàstima que la veu no estiguera a la altura de temes tan increibles com “Race for the Prize”, “Free Radicals” o la increible “Do You Realize”, en la que acabàren el concert.
Sense la actuació de Mika, esperàrem als Arcade Fire un poquet; no sense abans pasar a vore que feien Astrud (per fi un grup que canta en castellà!). Com sempre, Genís amb les seues sabates de tacó, que més que tocar el baix feia equilibrisme. Sonàren temes del seu nou treball, “Tu no existes”, i dels clàssics que ens va donar temps a escoltar, “Esto debería acabarse aquí” i “Todo nos parece una mierda”. Ara el torn dels canadencs. Amb un só impecable, i una escenografia que només es podia intuir (va ser el concert més plé de la nit), sonàren temes dels seus dos treballs. A Destacar, “Black Mirror”, “Neighbourhood 2” o la increible “Rebellion”. Impresoinants i milimétrics.
Una altra actuació que vaig esperar a primera fila mes de 30 minuts abans, va ser la dels Bloc Party. Tal volta per l'espectativa que m'havia creat, tal volta perqué l'escenografia deixava prou que desitjar, vaig acabar tenint la sensació de que al concert li va faltar algo; No obstant, el só va ser molt bó, i la selecció de temes prou acertada. Temes com “Positive Tension”, en el que van obir, em ficaren els pels de punta. Més tard arribaren “Blue Light”, “Hunting for Witches”, “Pioneers” o “Like Eating Glass”; un concert que em va tocar la fibra sensible, sobretot quan tancàren amb “Helicopter”.
I ja per acabar, ens tocava Scissor Sisters que, i tot s'ha de dir, no vaig poder aguantar fins el final (ja sebau que l'edat no perdona). Sincerament, crec que si no vaig aguantar va ser perqué el concert no animava tant com s'esperava d'ells. No se ben bé si per l'hora o pel propi cansanci.
I per a fer uno d'estos resums que sempre s'han de fer, hi ha que dir que l'edició d'enguany del Summercase va congregar el doble d'asistents que l'any passat, es a dir, 109.000 persones; que han corregit el problema del solapament dels caps de carell, i que a Madrid fa més calor que a Barcelona, encara que el ambient és més festiu.
Aquesta volta, El contestador de Brian es va desplaçar fins a Madrid a vore com tenien organitzat el tinglao en Boadilla del Monte, i no per comparar amb el recinte del Fórum, sino pel nostre esperit aventurer.
Divendres 13
La primera cosa que varem notar va ser l'intens calor que es respirava al poble Madrileny; pero, i ben pensat, hi havia fonts per a refrescar-se, que també s'utilitzàven per replenar botelletes d'aigua. Des de primera hora, el públic s'entregava als grups que anaven pujant a l'escenari. El primer concert amb una quantitat de gent prou significativa va ser el de Sunday Drivers (a les 19.15 en la terminal O). Vingueren a presentar el seu nou treball, “Tiny Telephone”, però caigueren temes dels seus dos anteriors treballs. Com no podia ser d'altra manera, entre les més corejades, “Love, our Love” i “On my mind”.
A la terminal E s'esperava el concert de Badly Drawn Boy, i l'artista nascut al Regne Unit venia, gorra en cap i xaqueta (i de ben segur molta calor) a presentar nou treball. El concert va ser molt intimista, tocant temes inclús de la banda sonora de “About a Boy”. Arribat a un punt va decidir baixar a un bafle a jugar amb un cigarret, cosa que va emocionar al públic. El tema que més cal resenyar, “The way things use to be”, i la més esperada (que no va arribar) “Dissillusion”.
Acabat l'anglés, li tocava el torn a James, que amb el seu ball rollo culebra i tocant “Sit Down” de les primeres, es va ficar al públic a la butxaca; màgic, entranyable i molt especial, amb un tema nou inclós. En eixe moment s'enterem que Mika ha cancel.lat el concert, cosa que ens dona un poquet de pena, perquè teniem ganes d'escoltar qué era capaç d'oferir-nos en directe. Bo, no tot van a ser bones noticies.
Just abans de passar pel concert de Dj Shadow , tenim temps de vore 10 minuts dels Dragonette, una de les propostes de pop que, si be no aporten massa, fan disfrutar. Ens donà temps a escoltar “competition” i “Take it like a man”; impresionants. Ara el torn d'un dels Dj's més reconeguts del panorama actual, DJ Shadow. Evidentment, no es pot dir res de la manera de punxar i mesclar d'aquest home, però no em va agradar gens les parades entre cançó i cançó per a ser aplaudit. Tocà alguns temes antics realment memomrables com “Organ Donor”, peró no va salvar una xicoteta desilusió de la manera de fer d'aquest gran Dj.
Era moment de vore un dels grups, que encara i no ser gran cap de cartell, interesava vore; estem parlant de The Twang. Molt energétic, i amb un cantant una miqueta confós (duia un barret Mexicà), desgranaren bona part del seu disc de debut “Love it when I feel like this”. Especialment bons sonàren “Either Way” i “Loosely Dancing”. Amb ganes d'agradar, i ho conseguiren.
De Camí a vore Air, parada obligatória varen ser els Jesus & Mary Chain; sonàven una miqueta pobres, però tocàren gran part dels seus temazos com per exemple “Just Like honey” o “Head on”. Ara tocava vore un dels més esperats de la nit, els francesos Air. Sobris com sempre, però amb un espectacular so, ens deleitaren en temes del seu nou treball, “Pocket Symphony”, aixina com dels anteriors. Com a curiositat, el tema principal de les verges suicides, i per acabar, “Kelly Watch the Stars”, “Sexy Boy” i “La Femme D'Argent”; com per a no quedar-se en ganes de més !
Tenia una miqueta de por de vore a Kaiser Chiefs, perquè sabia que eren capaços del millor i del pijor; en aquest cas, i sincerament, em deixàren totalment indiferent; hi hagueren temazos com “Na na na na naa” i “Ruby”, i algunes prescinibles com “Modern Way”. Això si, començàren pletórics amb “Everyday I Love you less and less”.
I d'ahí no tinguerem temps només que per anar a vore als Chemical Brothers, probablement la millor actuació del dia (si més no de tot el festival). Va ser una experiència realment increible, tant musical com visualment. “Galvanize” sonà la primera, i no paràren de sonar temazo tras temazo (“Hey Boy Hey Girl”, “Star Guitar” , “Out of control”…). I per a rematar, dos bisos en els que la gent no podia ni alenar. Realment sensacional.
I ja de cami a casa, i com a colofó, un parell d'horetes en arribar, tot gràcies a que no hi havia prou transport públic per a tot el món que volia anar-se'n.
Disabte 14
El primer grup que tocava a la Terminal O, els Editors, tingueren 35 minuts per demostrar del que eren capaços. Ens deleitaren en temes tant del primer com del segon treball, i especialment bé sonàren “An End Has a Start” i “Munich”, molt corejada.
En aquest moment començava una horeta d'estrés (que no està malament, tenint en compte que aixina va ser tota la edició pasada) amb The View, del que sols varem poder vore 20 minuts, i amb Phoenix, una altra espectacular actuació. Dels primers només varem poder escoltar tres temes, a destacar “Wasted Little Dj's”. Uns xavals de 18 anys que pareixia que duien tota la vida damunt d'un escenari; totalment recomanables. I arribà el torn d'una altra de les més esperades actuacions. Els francesos, amb el seu cantant Thomas Mars convertir en un showman (inclus es va pasar tota una cançó tirat a terra) varen fer una excelent selecció del seu repertori, del que tocàren sobretot temes del seu darrer treball, “It's never been like that”. Obriren en “Napoleon Says” i després en “Long Distance Call”. Increible. D'ahí pasaren a tocar un tema del seu primer treball, “Run run run” i una de les millors “Consolation Prizes”. A Destacar, “Funky Square Dance” i “Rally”. Tot un espectacle.
Si d'espectacle parlem, no podiem fallar als Flaming Lips, que començàren amb el seu cantant, Wayne Coyne passejant damunt del públic en una bombolla gegant. A partir d'ahí, Pares Noel, Extraterrestres i una bona dosi de confetti. Insuperable espectacle visual. Llàstima que la veu no estiguera a la altura de temes tan increibles com “Race for the Prize”, “Free Radicals” o la increible “Do You Realize”, en la que acabàren el concert.
Sense la actuació de Mika, esperàrem als Arcade Fire un poquet; no sense abans pasar a vore que feien Astrud (per fi un grup que canta en castellà!). Com sempre, Genís amb les seues sabates de tacó, que més que tocar el baix feia equilibrisme. Sonàren temes del seu nou treball, “Tu no existes”, i dels clàssics que ens va donar temps a escoltar, “Esto debería acabarse aquí” i “Todo nos parece una mierda”. Ara el torn dels canadencs. Amb un só impecable, i una escenografia que només es podia intuir (va ser el concert més plé de la nit), sonàren temes dels seus dos treballs. A Destacar, “Black Mirror”, “Neighbourhood 2” o la increible “Rebellion”. Impresoinants i milimétrics.
Una altra actuació que vaig esperar a primera fila mes de 30 minuts abans, va ser la dels Bloc Party. Tal volta per l'espectativa que m'havia creat, tal volta perqué l'escenografia deixava prou que desitjar, vaig acabar tenint la sensació de que al concert li va faltar algo; No obstant, el só va ser molt bó, i la selecció de temes prou acertada. Temes com “Positive Tension”, en el que van obir, em ficaren els pels de punta. Més tard arribaren “Blue Light”, “Hunting for Witches”, “Pioneers” o “Like Eating Glass”; un concert que em va tocar la fibra sensible, sobretot quan tancàren amb “Helicopter”.
I ja per acabar, ens tocava Scissor Sisters que, i tot s'ha de dir, no vaig poder aguantar fins el final (ja sebau que l'edat no perdona). Sincerament, crec que si no vaig aguantar va ser perqué el concert no animava tant com s'esperava d'ells. No se ben bé si per l'hora o pel propi cansanci.
I per a fer uno d'estos resums que sempre s'han de fer, hi ha que dir que l'edició d'enguany del Summercase va congregar el doble d'asistents que l'any passat, es a dir, 109.000 persones; que han corregit el problema del solapament dels caps de carell, i que a Madrid fa més calor que a Barcelona, encara que el ambient és més festiu.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)